.
Autor: Josep Maria Julià
Advocat i àrbitre del TAB
Soci Director de Delegaltessen
Data: 19/06/2023
Temps de lectura: 5 min.
El Tribunal Constitucional (“TC”) i el Tribunal Europeu de Drets Humans (“TEDH”) han admès que la submissió a arbitratge de forma lliure, lícita i inequívoca, suposa una renúncia vàlida al dret d’accés a la justícia que forma part de la tutela judicial garantida per l’article 24 de la Constitució i l’article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH). Això vol dir que les garanties processals pròpies de la tutela judicial no gaudeixen de la protecció com a dret fonamental al si de l’arbitratge voluntari? No, tot i que l’arbitratge no és un equivalent de la jurisdicció a què s’apliqui de manera plena i directa la tutela judicial, aquest dret fonamental estén la seva protecció indirecta a algunes garanties processals comparables.
En els casos Suovaniemi i Mutu, el TEDH ja va aclarir que la renúncia implícita al conveni arbitral no és absoluta, i és possible per a alguns drets —dret d’accés a la justícia o audiència pública— però no respecte a altres drets —imparcialitat del jutjador—. Així va passar en el cas Beg, en què el TEDH va entendre que, malgrat sotmetre’s voluntàriament a arbitratge, la demandant no havia renunciat mai a la imparcialitat dels àrbitres, motiu pel qual Itàlia havia infringit el dret de tutela judicial perquè no va anul·lar el laude arbitral per dit motiu.
El cas Beg il·lustra com funciona el mecanisme de protecció de les garanties processals a l’arbitratge voluntari. Per verificar si la renúncia mitjançant arbitratge és inequívoca, cal examinar si la legislació nacional aplicable a l’arbitratge reconeix en aquest arbitratge certes garanties comparables a les garanties compreses en el dret fonamental de tutela judicial. Si la llei aplicable reconeix uns drets comparables i concedeix als òrgans judicials el poder per posar remei a la infracció dels drets esmentats —l’anul·lació del laude o la denegació del seu execuador—, el mer conveni arbitral no suposa una renúncia inequívoca a aquestes garanties arbitrals comparables a les garanties processals de la tutela judicial. En tot cas, la part ha de ser diligent i perseverar en la reclamació processal per evitar l’existència d’una renúncia tàcita per aplicació de l’article 6 de la Llei d’arbitratge (“LA”), així com l’incompliment del requisit d’esgotament de recursos en l’article 44.1 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional o l’article 35 del CEDH.
A la seva sentència 17/2021 respecte a l’obligació de motivació del laude arbitral, els arguments del TC semblen alinear-se amb la posició del TEDH. La protecció de la motivació del laude no deriva directament de la Constitució sinó del seu reconeixement a l’article 37.4 de la LA, i hi ha un cànon de control comparable malgrat les seves diferències respecte a la motivació de les sentències. Les actuacions arbitrals són controlades només pels motius d’impugnació legalment admesos i per les vies processals establertes per a aquesta revisió. El dispositiu de protecció de les garanties processals en l’arbitratge operaria així de manera anàloga al dret de recurs contra resolucions a la jurisdicció civil reconegut pel TC. Encara que no hi ha obligació d’establir un dret a recórrer, si la llei ho estableix, aquest dret al recurs s’integra a la tutela judicial, i és un dret de configuració legal amb una protecció constitucional indirecta.
Quins drets reconeguts per la LA serien comparables a les garanties processals de tutela judicial i, per tant, no es considerarien implícitament renunciats per la mera submissió a arbitratge voluntari? Els drets comparables més obvis són la independència i la imparcialitat de l’àrbitre, la igualtat de les parts i els drets d’audiència i contradicció (articles 15.2, 17 i 24.1 de la LA). Tot i que l’obligació de motivació dels laudes és també susceptible de tal comparabilitat, cal precisar que aquest dret no s’estén als laudes estrangers en virtut de l’article 1.2 de la LA. Com que l’expiració del termini per dictar laude no determina la seva ineficàcia a l’actual LA, a falta de pacte exprés sobre un termini peremptori i la restricció dels poders dels àrbitres o institucions per modificar els terminis, no sembla probable que hi hagi un dret comparable a la durada raonable del procediment encara que hagi estat objecte de consideració pel TC i el TEDH en algun cas puntual. Sembla que la confidencialitat exigida per l’article 24.2 de la LA també exclou l’existència en l’arbitratge d’un dret comparable a l’audiència pública.
La configuració legal i la protecció indirecta de la tutela judicial en l’arbitratge voluntari té algunes implicacions. La garantia arbitral no ha de coincidir necessàriament amb la garantia judicial comparable. Per exemple, els criteris d‟imparcialitat d‟un àrbitre no han de ser idèntics als de la imparcialitat d‟un jutge. Com va assenyalar el TEDH en el cas Mutu, el fet de la intervenció de les parts en el nomenament dels àrbitres d’un tribunal requereix una interpretació més flexible. Tampoc no han de coincidir necessàriament els remeis reconeguts per la llei per a la infracció d’aquesta garantia processal, tal com il·lustra el caràcter limitat de la revisió del laude arbitral a la LA. Així mateix, les garanties arbitrals poden variar a cada Estat depenent de la seva legislació. Com vam poder observar en el cas Nordström, el legislador pot escollir entre diferents criteris per verificar la imparcialitat de l’àrbitre. Aquestes diferències també es poden manifestar en qüestions sobre la igualtat de parts —l’admissió d’un nombre parell d’àrbitres— o el dret de contradicció —les condicions per aplicar el principi iura novit arbiter—.
L’Estat podria excloure totes les garanties processals en l’arbitratge voluntari? Tot i que els mateixos TC i TEDH han admès la possible exclusió de la protecció d’alguna garantia processal, tota exclusió s’ha de justificar mitjançant mesures raonablement proporcionals per aconseguir un objectiu legítim. Sembla que la revisió pel TEDH de la proporcionalitat de la limitació del recurs d’anul·lació del laude en el cas Tabbane indica que la Convenció de Nova York i la Llei Model de la CNUDMI podrien ser la referència d’un estàndard mínim de protecció. Resulta inversemblant que l‟exclusió per al‟arbitratge del dret a la imparcialitat de l‟àrbitre, la igualtat de les parts i el dret d‟audiència i contradicció pogués justificar-se per cap objectiu legítim.
Encara que indirecta i de configuració legal, la protecció de les garanties processals en l’arbitratge voluntari com a part del dret fonamental de tutela judicial podria ser objecte d’abús, agreujant els efectes nocius de les tàctiques de guerrilla i la paranoia processal en l’eficiència de l’arbitratge mitjançant la multiplicació de recursos davant del TC o el TEDH. Tot i això, la temptació d’abús de la protecció indirecta de la tutela judicial a l’arbitratge voluntari hauria de quedar frustrada per l’actuació diligent d’àrbitres, institucions arbitrals i òrgans judicials i l’estricta aplicació del requisit d’esgotament de recursos.
Josep Maria Julià
Advocat i àrbitre. Delegat del TAB a Madrid. Soci Director de Delegaltessen
